image Rituals: Calendari d’Advent cassolà image Rituals: Tió de Nadal
  • ca
  • es

Rituals: Calendari d’Advent II

Durant aquests dies he anat obrint les capsetes i realitzant l’activitat que jo mateixa m’havia proposat.

Com que les vaig distribuir aleatòriament cada vegada, ha estat un petita sorpresa. He meditat durant almenys un quart d’hora, he caminat sense rumb, he demanat perdó, donat gràcies, ballat una cançó, obert un llibre a l’atzar, m’he assegut en un banc del carrer, he estat sense fer res durant uns deu minuts, o si més no ho he intentat, perquè la meva ment no descansa i encara no li he sabut trobat el botó d’apagat; i sobretot he posat atenció a que sentia o notava, i també pensava durant totes les experiències.

Realitzar-les em fa bé, em dona pau i em connecta amb més intensitat amb la vida.

El banc on em vaig asseure era a la Gran Via, al costat de Plaça Universitat. Tenia a prop La Tonsoria, una barberia que en un tendal de color verd i te escrita aquesta paraula amb lletres blanques. Jo sabia que tenia relació amb la tonsura, la coroneta que es feien alguns religiosos antigament i que era un símbol d’humilitat o fins i tot d’humiliació, perquè era el que portaven els esclaus.

Era un senyal de renuncia del món que Pau VI va deixa enrere. M’interessava conèixer millor la història, saber-ne l’origen però mai m’atrevia a entra-hi.

Durant l’estona que vaig estar asseguda, vaig agafar l’empenta que a vegades em falta i vaig entrar a preguntar. Qui em va atendre em va dir que significava “barberia antigua” i prou, res més. Imagino que deuen estar farts que la gent entri a preguntar-los o els demani per fer fotos, donat que el lloc sembla una instal·lació del museu d‘història, o una de les botigues de Salàs.

Penso que estaria bé que l’Ajuntament o l’Església, qui li pertoqui, posés una placa explicativa per mantenir el record viu.
En quan a l’obertura atzarosa del llibre vaig triar “Crónica del pájaro que da Cuerda al mundo” de Murakami. Es va obrir per la pàgina 368 i em va cridar l’atenció la següent frase:

Decidí no mirar más el reloj. Aunque no tubiera nada más que hacer, no era sano comprobar tanto la hora. Pero no hacerlo requería un gran esfuerzo. Parecido al sufrimiento que había experimentado al dejar de fumar.

La seva lectura em va disposar per reflexionar sobre la meva impaciència, sobre la meva ansietat….. sobre el temps i els rellotges sense busques de “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda…. també sobre la dificultat de deixar de fumar…

Vaig pensar amb en Pompeu Fabra: ja fa dies que hi penso tenint en compte que aquest any 2018, que ja s’està acabant, ha estat dedicat a ell, s’ha celebrat el cinquantè aniversari del seu naixement.

Recordo que d’adolescents jugaven amb el diccionari. Un de nosaltres, cada cop un de diferent, triava una paraula estranya, difícil poc coneguda, aquesta persona copiava la definició correcte i nosaltres els restants n’escrivien una d’inventada que ens sembles versemblant, les barrejaven totes i votàvem. Guanyava punts qui encertava la correcta i també qui li havien votat la seva encara que no ho fos.

Per acabar, un exemple del joc:

Faneca f. Embarcació petita d’una o dues veles amb capacitat fins a sis persones

Faneca f. Mesura de gra, d’equivalència variable segons els indrets.

Faneca adj. Persona poc responsable amb qui no es pot confiar

    Related Posts
    • All
    • By Author
    • By Category