image Número 13. El gorrito II image Una tirada particular
  • ca
  • es

NÚMERO 6. La Sirena

Quan contemplo la carta el primer que se’m fa evident és la partició o falta d’unitat entre el tors femení i la cua de peix, partició que es veu accentuada per la línia que separa el mar del cel, o l’aigua de l’aire (de la terra), i que gairebé podem considerar fruit del mateix traç, una perllongació que abasta la figura i el context.

La imatge m’evoca les contradiccions que moltes vegades ens acompanyen entre parts de nosaltres mateixos:

La ment o els pensaments, és a dir, la nostra part més terrenal i “humana”; i el cor, les emocions, els instints, el cos… els elements que podríem considerar més aquàtics i “animals”. La fractura que sovint existeix entre els somnis i els fets, el plaer i el deure… l’interior i l’exterior… I el treball titànic de cosir les fraccions, de conciliar-les per poder gaudir de benestar. Aquestes fractures en ocasions ens immobilitzen i ens angoixen, ja sigui en forma de dubte i de por o de culpa.

El treball de polaritats en Gestalt va encaminat a identificar aquestes parts escindides, a reconèixer-les i conèixer-les bé en una primera etapa, i a establir-hi ponts per tal de integrar-les de la forma més harmònica possible posteriorment. Perquè sovint, si les escoltem, ambdues tenen quelcom valuós a aportar-nos en funció del moment i de la situació, la dificultat i el conflicte es fan palesos quan apareixen els crits i les imposicions, quan hi ha rigidesa i negació.

Tot i que el final del conte no és una dona o un peix complets si no més aviat una “sirena feliç” des d’aquesta perspectiva, un element important a tenir també en compte, ara i sempre, és l’acceptació.

Si ens surt aquesta carta podria ser valuós revisar la nostra unitat, parar atenció a com ens veiem i a com ens descrivim a nosaltres mateixos, amb què o qui ens identifiquem i amb què o qui no… també podríem posar atenció en objectius, propòsits, i determinar si els factors involucrats en el camí s’esbatussen o es donen la mà….

Hi ha un relat de Thomas Mann “Els caps bescanviats” o “las Cabezas trocadas” en castellà, que planteja un enigma en relació a les parts del cos i la identitat. Molt resumidament per no anticipar-me i desvetllar la trama, dos joves s’immolen voluntàriament i ritual tallant-se el cap, i una noia, que es esposa d’un d’ells, gaudeix del favor diví de salvar-los retornant-los els caps als cossos, però amb les presses es confon i els bescanvia, de manera que el dubte que sorgeix és: qui és qui?

Tota l’estona estic recordant una pintura de Magritte, “La invenció col·lectiva” que em resulta inquietant i que potser justament representa l’impacte de la sorpresa, de la novetat, l’efecte d’una forma nova de mirar les coses, i a partir d’aquí, com la mirada pot influir, perquè a vegades el costum pot convertir les coses en invisibles, la familiaritat pot fer-nos-les passar desapercebudes i també convèncer-nos que existeix una única manera de veure-les.

Aprendre a mirar pot ser també un bon exercici per poder veure-hi més clar.

    Related Posts
    • All
    • By Author