image Els dijous a La Social image TY68523455 i les tisores rituals: Capítol 1
  • ca
  • es

Associacions

Escala, pedra, xarranca, trepitjar- no trepitjar, sagrat, Eva, Maria (la nova Eva), Abraracúrcix, Shiva, Trump…..Ìcar, la Kippa jueva i la Torre de Babel.

A veure si aconsegueixo desfer els nusos i enfilar aquestes paraules en un rosari de sentit.

L’escala simbolitza un camí de transformació espiritual, al igual que la pedra. Podem considerar la primera pedra com el tret de sortida, i a continuació la pedra com un obstacle o una prova a superar (un graó), posant especial atenció en la possibilitat d’ensopegar-hi, tres vegades i les que faci falta, i apreciar la caiguda, no com un fracàs, si no com una oportunitat d’aprenentatge.

Amb els genolls pelats, he començat a contemplar la ferida com una porta oberta de bat a bat, que em connecta amb mi mateixa, m’ omple de compassió i de paciència, i m’anima a perseverar, però ja no a qualsevol preu ni tampoc en funció de la mirada dels altres si no escoltant una veu interior. A més a més, en la mesura que el moviment es converteix en una dansa, relliscar ja no em fa tan mal.

La Xarranca, des del joc, uneix l’escala i la pedra en aquest camí dibuixat amb guix que avança a salts, ordenadament 1,2,3… de la Terra fins al Cel i que a més a més defineix una creu. Jo la contemplo com una representació de Sísif, carregant la roca pendent a munt fins que en arribar al cim se li escapa i rodola a vall, o com un Via Crucis, que per a mi son imatges equivalents.

Altre vegada es pot apreciar el desplaçament com un ball: amunt i avall, endavant i endarrere, estirat i alçat, morint i ressuscitant, sense distinció ni en la direcció ni en el sentit… Parts d’una única coreografia, la que ens retorna a casa; on els verbs jugar i ballar expressen una actitud davant la vida, una manera de recórrer aquest camí.

L’acció de moure’ns a peu coix quan juguem a la xarranca, permet introduir el moviment de trepitjar i no trepitjar. No trepitgem o ens descalcem en un espai sagrat, així ho va fer Moisès en el Sinaí contemplant la bardissa ardent.

Així ho fan els musulmans quan es descalcen abans d’entrar a la mesquita o en general abans de posar-se a pregar, de col·locar-se damunt la catifa, que els alça del terra i de les impureses i els situa en un altra dimensió, altra cop doncs, abans de trepitjar un lloc sagrat.

També podem recordar alguna vinyeta del cap gal Abraracúrcix sobre l’escut, portat per membres del poblat: Les divinitats es mouen en les altures. Els cabdills , reis, emperadors i faraons es consideraven déus i aquesta posada en escena, alçats sense trepitjar el terra, els ajudava a simbolitzar la distància amb els humans apropant-los al cel.

En canvi Maria, trepitjant la serp simbolitza la victòria sobre la temptació, convertint-se en la nova Eva i representant una segona oportunitat, la possibilitat de caure i tornar-se a aixecar tantes vegades com faci falta, i també, l’altra cara de la moneda, un dels extrems d’una polaritat, on Eva seria la que mira únicament per a ella, un fre o una barrera, i Maria la que es dona als altres, la que accepta la seva missió i s’hi entrega plenament .

De la mateixa manera Shiva, en la dansa com a Sri Nataraja (el senyor de la dansa), amb un peu trepitja un nan maligne, un espècie de dimoni que simbolitza el mal i segons alguns textos també la ignorància, mentre que amb l’altre, que manté alçat, atorga l’alliberament.

Ambdues representacions evoquen la imatge del caçador quan es fa la foto de rigor amb el peu sobre el pobre animal abatut. Trepitjar apareix doncs com a símbol de poder, de domini, de victòria. En aquest mateix sentit, en el primer graó del camí espiritual, segons sant Agustí hi trobem un drac que hem de trepitjar, és a dir, derrotar per poder seguir.

Un exemple d’aquesta simbologia és el cartell republicà de Pere Català “Aixafem el feixisme”, on podem veure una espardenya de set betes damunt una esvàstica, trepitjant-la victoriosa, o amb afany de victòria, com un conjur; i ja des de la meva imaginació, tot continuant la història a punt de ballar (una sardana).

Un altre exemple el podem trobar en la instal·lació de Kessels i Mailaender en el Festival Internacional de la Imatge de Getxophoto del 2018. Els artistes oferien als visitants la possibilitat de saltar des d’un trampolí sobre un matalàs que portava imprès un retrat gegant de Donald Trump, l’oportunitat de xafar-lo o trepitjar-lo simbòlicament.

Fins ara els exemples, malgrat ser exteriors, mostraven aspectes de nosaltres mateixos, projeccions que teníem l’oportunitat de reapropiar-nos. El cas de Trump és diferent perquè representa posar l’enemic fora, establint una dicotomia entre amic i enemic, entre bons i dolents.

Potser a més a més de viure la proposta com una catarsi, com una via per expressar la impotència i la ràbia, caldria veure que hi ha de Trump en nosaltres, que fem o deixem de fer que contribueix a donar-li poder.

Potser podríem tenir en compte la frase “qui estigui net de culpa que tiri la primera pedra” a més a més de canalitzar o expressar simbòlicament el nostre rebuig.

El graó que trobem en l’entrada d’alguns temples ens obliga a mirar avall per no ensopegar, a baixar el cap, i el gest es converteix en mostra d’humilitat. En l’altre extrem, podem considerar l’arrogància, els perills de voler volar massa alt, com li va passar a Ícar, que sense fer cas de les advertències del seu pare es va acostar massa al sol i se li van fondre les ales, o els constructors de la Torre de Babel, que volien desafiar a Déu a través d’una construcció que arribes al cel, i Deu els va castigar confonent-los i impossibilitant el treball en equip.

La Kipà jueva és un element simbòlic que fa de recordatori sobre aquesta qüestió, portar-la ajuda a tenir present que Déu està per sobre de tots els humans, que nosaltres no som déus.

    Related Posts
    • All
    • By Author
    • By Category